Depeche Mode: Delta Machine

Depeche Mode ha tret nou disc i, després d'escoltar-lo diverses vegades, encara no he estat capaç de comentar-ne gran cosa. Hi ha moments en què l'estàs escoltant i dius "oh! això sona bé", però no és el sentiment general.

Potser Delta Machine no és el pitjor disc de l'història com he llegit en diversos llocs, però tampoc és el millor. I potser sí que per a mi és el més fluix de Depeche Mode. I això és molt dir, perquè a mi m'agraden tant l'Exciter, com el Playing the Angel, com el Sounds of the Universe...

Però en aquest trobo que han agafat un to massa tranquil, una mica soso i no han aconseguit fer cap gran hit.

Abans de començar a mirar el disc cançó per cançó m'agradaria concretar que hi ha moments que m'agraden, que no em sembla dolent del tot, té coses bones (sorollets estranys, moments d'una veu que et fa posar els pèls de punta) però en general li falta alguna cosa. Una cosa que no saps què és, però que no et transmet res.

Ja centrant-nos en les cançons, el disc comença amb Welcome to my World, que la primera vegada que la vaig escoltar ja em va donar la sensació que era una definició de com seria el disc. Pausada, una mica sosaina. Seguim amb Angel, que ja la coneixíem i que no és gran cosa, però sí que té una veu dura, transmeten dolor. A continuació arriba Heaven, el primer single. És una bona cançó, no serà un hit, no ens farà ballar com a bojos, però sona bé.

Secret to the End podria haver sortit d'un dels discos del Dave Gahan en solitari. No té res especial, excepte una tornada bastant avorrida i repetitiva. My Little Universe és com molt minimalista, més propera a Kraftwerk, potser, però no té els sentiments freds que ells sabien transmetre tant bé. Se't fa avorrida amb una veu tant linial.

A partir d'Slow considero que comença a pujar una mica la qualitat del cd. Sembla una cançó de soul. Comença molt pausada, sense res que et cridi l'atenció, però cap al minut la veu m'encanta i és el que m'atrau d'ella. Altra vegada sense una tornada interessant. Ara li toca a Broken, que sense ser un gran hit, té una mica més de ritme, però no deixa de ser tranquil·la. La veu també m'hi agrada especialment. Sembla que hi té molt pes (la veu) en tot el cd.

The Child Inside és una balada i, dins d'un cd on gairebé totes les cançons ho són, no sé si ve gaire de gust escoltar-ne una altra. El to canvia una mica amb Soft Touch / Raw Nerve, que també havíem ja pogut escoltar en directe. Els sons de fons tenen un ritme més ràpid i més intens, el que s'agraeix. Seguim amb Should be Higher, que també havíem vist en directe a NY. No em sembla un temazo, però té alguna cosa més que la resta. Tampoc acaba d'enganxar, però sona bé en general: sons de fons, la veu... Em recorda alguna altra cançó del grup, però no sabria dir quina.

Es va acabant el cd i li toca el torn a Alone, que segueix sent lenta, però sona millor que les primeres. Seguim amb Soothe my Soul on sembla que hi ha alguna cosa similar a ritme! La tornada és bastant repetitiva, sobretot pel que fa a les lletres, però arribat aquest punt, una mica de ritmillu s'agraeix. Per a tancar el cd tenim la cançó Goodbye que comença amb les notes de... Personal Jesus? Diria que sí que és aquesta. Manté aquestes notes de fons. Després hi afegeix altres sons que la diferencien, però es va escoltant de fons tota la estona. La veu, soferta, està bé.

Per primera vegada, crec que diré que a un disc de Depeche Mode li falta ànima. Encara no m'ha arribat el cd a casa, així que potser amb les lletres guanya una mica. I, sobretot, el que li falta, és ritme. No podien fer dues o tres cançons amb força i potència?

El bonus cd encara no l'he pogut escoltar gaire, així que si hi ha alguna perla, ja la comentaré més endavant.