Ja han passat un parell de dies des del concert de Depeche Mode a Barcelona i ja, amb el cap una mica més fred, intentaré explicar com va anar. Ara tinc el cap una mica dispers entre els nervis del concert (avui i demà hi torno a anar), la feina (no sé què fer de la meva vida), el meu nebot a l'hospital (tot i que sembla que no és res, una infecció) i la gent del voltant que et decepciona... però intentaré explicar-ho tot amb sentit i lògica.
Dimecres em vaig demanar festa, així que a les 14h, ja sortia de casa cap al Palau Sant Jordi. Un excés? Potser sí, però va valdre la pena. El primer que em va sorprendre és que no hi havia tanta gent com m'esperava. Després, la manera de fer les cues. Els primers estaven com en una fila, després els que arribaven es posaven a una segona fila al costat, i així anàvem fent. Jo estava a la tercera fila. El que em preocupava, és que després obrissin les portes totes a la vegada, i els que havien arribat a les 18h i estaven al començament de la sisena fila, entressin abans que jo, que havia arribat a les 14.45h. O abans de la gent que portava allà des del matí.
Tot i això, van anar deixant entrar les files per ordre. La primera, la segona, la tercera... etc. I així va quedar la cosa una mica més justa. Tot i que al veure entrar una fila, la resta ja estàvem mig histèrics. Un cop a dins, havien posat unes cordes tipus les dels escenaris d'un crim o similar, amb tot de gent que et deia que no correguessis. L'espai que ens havien deixat era petit, així que realment no calia córrer. Això estava molt ben pensat.
Sobre l'espera dir que se'm va fer bastant llarga. Van ser unes 4 hores sola, llegint absolutament cada lletra del Fotogramas, i sobretot, de 16h a 18h, o així, amb un fred important. L'última hora es va fer una mica més curta perquè ja ens anàvem apretant i feia menys fred, i perquè ja veies moviment i que faltava molt poc. Tot i això, meditaré si demà torno a fer cua o no. Avui arribo tard a Madrid, just pel concert, així que em limitaré a agafar un lloc pel mig de la pista a pensar què fer l'endemà.
Un cop a dins, vaig poder posar-me a la zona on estaria el Martin, i a tercera fila. Vaig dubtar si posar-me a la pasarel·la, però sempre s'hi posen poc, així que vaig escollir veure millor tot l'escenari. Ma mare va arribar cap a les 19.30h i ja començàvem a estar apretats per la zona davantera. Tot i això, la gent, al veure passar una dona de quasi 65 anys, s'apartaven.
Llavors vaig sortir jo per anar al wc i per comprar aigua per ma mare i la tornada va ser un infern. Entre insults, mirades assassines, cops i mentides ("yo te dejo pasar, pero no me hagas daño!". A veure maca, si ets tu la que està fent contorsionisme per no deixar-me passar. Si fins i tot t'ho deia un noi del costat que jo ni coneixia!). Ah! I el millor un tio de metre i mig, petat de gimnàs i amb un excés de raigs UVA dient-me que hagués arribat abans... T'estic explicant perquè que ma mare està 3 metres davant teu, que m'està saludant amb la mà, que li porto aigua, tens algun problema de neurones, oi? Al final, cridant, i després de donar-me diversos cops fent-se l'innocent, em va dir que passés, però no per allà. Així que vaig fer dos passos a la dreta, i vaig aconseguir arribar on estava al principi. (Al final del concert el vaig tornar a veure al wc i no vaig poder mirar-lo i descollonar-me de riure...)
Un cop allà ja no ens vam moure en tot el concert. Això sí, mentre jo intentava tornar, ma mare, per suposat, ja havia fet amistat amb tots els del voltant i l'ambient va ser divertit.
Cap a les 20.15h, van sortir a l'escenari el grup Feathers, un grup format per 4 noies (veu, guitarra, baix i teclats) i un noi (bateria). Els havia escoltat una mica els dies previs i no em desagradaven, tot i que en directe no em van convèncer. Tampoc és que hi posés molta atenció. Encara tinc dues oportunitats més per a veure'ls, així en podré tenir una opinió més formada.
Uns minuts després de les 21.30h ja van sortir Depeche Mode a l'escenari i el públic va embogir totalment. La veritat és que la gent del meu voltant estava molt animada i va ser molt divertit. Sempre cantant, cridant i animant. Algun cop per aquí, per allà, però d'aquells que veus que és perquè canten i no s'adonen de res.
A dalt de l'escenari ja hi eren tots: el Dave amb una americana que li va durar mitja cançó i una armilla. El Martin vestit de platejat i amb una mena de flecos que li penjaven cintura avall, però només per la part de darrere. El Fletch vestit de negre i amb ulleres de sol (el tenia molt lluny, però em vaig divertir bastant mirant-lo, és un espectacle). I el Peter, darrer els teclats excepte en una cançó que va tocar el baix, i el Christian, com sempre, donant-ho tot amb la bateria.
Pel que fa a l'escenari, em va agradar. Una pantalla a cada costat, sobretot perquè els que estan molt lluny puguin veure detalls dels grup. I una pantalla darrere de la banda, per tal de projectar-hi videos i imatges del directe (aquí vaig trobar que en posaven poques del públic. Sempre està bé, veure la gentada que hi ha, i que algú s'hi reconeixi).
Van començar amb les dues primeres cançons del Delta Machine, que per a mi no són sant de la meva devoció, però que serveixen perfectament per entrar en calor. Després ja van oferir-nos Walking in my shoes i ens vam deixar anar del tot. El setlist va ser el següent:
Mirareu el setlist i pensareu. Van tocar But not Tonight, què bé! Quina sort! I sí, però no, perquè va ser una de les cançons que va cantar el Martin, per tant, en una versió semi-acústica i molt lenta. És maca perquè és una cançó maca i perquè el Martin canta molt bé, però perd una mica l'essència del que és i del que per a mi representa, que és una cançó per a saltar i cridar com a bojos.
El Martin també va cantar Slow i Shake the Disease. Aquesta segona, després de la típica pausa. Així que l'encore va constar de 5 cançons. Aquí els meus ronyons començaven a queixar-se de manera ostensible, però amb Just Can't Get Enough, sempre se m'acaben passant els mals i animant-me, passi el que passi. És un tema que jo definiria com a naïv, molt innocent i, en la seva innocència, és alegre i divertit.
Pel que fa al Dave, jo el vaig sentir cantar bé. Amb els gestos que sempre acostuma a fer, però movent-se sense parar, animant el públic i involucrant-lo en les cançons de sempre. La gent sempre critica que acabi fent el mateix, però és que suposo que l'originalitat té uns límits, no pots fer centenars de concerts i ser sempre diferents. Si ja els has vist moltes vegades, ja saps que hi ha coses que fa sempre igual, però les has de disfrutar com una costum i també alegrar-te de veure aquells moments diferents i deixar-te sorprendre per ells.
En definitiva, un concert intens d'unes dues hores. Depeche Mode no fa pauses entre cançons per xerrar amb el públic o comentar. Tampoc té sentit quan estàs actuant davant de 15.000 persones. Així que és un no parar de cantar i ballar que et deixen rendit. Sempre es poden trobar a faltar cançons. Amb tants anys i tants bons discs és normal. Però he estat llegint per molts llocs que el Delta Machine és el seu millor disc en 10-15 anys i jo no hi estic gens d'acord. Per a mi és dels més fluixos del disc. Té alguns temes animats i alguns que estan bé, però en conjunt deixa molt a desitjar. Per això m'alegro que només n'hi hagi 5 en el setlist, tot i que també agrairia més valentia a l'hora d'escollir la resta: volem rescatar alguns dels clàssics de fa molts anys!
Pel que fa a ma mare, vaig patir una mica ja a l'encore, perquè la veia cansada (i preocupada perquè al meu nebot havien decidit ingressar-lo a l'hospital, perquè la febre no li baixava de 39 i tenia un gangli molt molt inflamat), però al sortir em va dir que li havia encantat: la gent, l'ambient, la música, les llums, com el Dave no parava de moure's amunt i avall, els temes que coneixia de la meva adolescència... Em deia que si hagués durat gaire més, no hagués pogut amb la seva ànima, però d'aquella durada, l'havia disfrutat molt. Ara va pels llocs ensenyant les fotos i presumint. Això sí, diu que encara li dura el cansament. La veritat és que a mi també...
Després del concert i d'acompanyar a ma mare a casa (vam agafar un taxi que ens va fer una ruta turística pel Polvorí, ves a saber perquè, però no ens vam queixar ja que ens pensàvem que ens anava a robar), vaig anar una estona a l'Apolo, a l'aftershow party. Al principi estava una mica buit, però es va anar omplint bastant i, tenint en compte que era dimecres, hi havia bastanta gent.
La majoria de la gent va anar a una altra festa que feien al Poble Espanyol, on pel que he llegit, han dit que va estar molt bé també (difícil que una festa amb música de Depeche Mode sigui avorrida), però també van dir (com a algo positiu, cosa que no entenc), que hi va arribar a haver-hi dues hores de cua per entrar. Sort que no hi vaig anar, perquè em fan fer més hores de cua i potser arribo a matar a algú.
Cap a les 3h ja no podia amb la meva ànima i vaig marxar cap a casa. Em vaig fer la rica i vaig agafar un taxi. Aquesta vegada em va tocar un conductor molt amable i em va entretenir i distreure fins arribar a casa. L'endemà, per sort, tenia festa, així que tenia pensat descansar molt. Tot i això, cap a les 8h ja estava llevada per anar a veure el meu nebot, amb el cual vam estar tot el matí xerrant, passejant pel passadís de l'hospital, pintant... Sort que estava tranquil perquè jo tenia molta son. Avui ja més recuperada, però espero poder dormir al tren per acabar d'agafar forces.
Dimecres em vaig demanar festa, així que a les 14h, ja sortia de casa cap al Palau Sant Jordi. Un excés? Potser sí, però va valdre la pena. El primer que em va sorprendre és que no hi havia tanta gent com m'esperava. Després, la manera de fer les cues. Els primers estaven com en una fila, després els que arribaven es posaven a una segona fila al costat, i així anàvem fent. Jo estava a la tercera fila. El que em preocupava, és que després obrissin les portes totes a la vegada, i els que havien arribat a les 18h i estaven al començament de la sisena fila, entressin abans que jo, que havia arribat a les 14.45h. O abans de la gent que portava allà des del matí.
Tot i això, van anar deixant entrar les files per ordre. La primera, la segona, la tercera... etc. I així va quedar la cosa una mica més justa. Tot i que al veure entrar una fila, la resta ja estàvem mig histèrics. Un cop a dins, havien posat unes cordes tipus les dels escenaris d'un crim o similar, amb tot de gent que et deia que no correguessis. L'espai que ens havien deixat era petit, així que realment no calia córrer. Això estava molt ben pensat.
Sobre l'espera dir que se'm va fer bastant llarga. Van ser unes 4 hores sola, llegint absolutament cada lletra del Fotogramas, i sobretot, de 16h a 18h, o així, amb un fred important. L'última hora es va fer una mica més curta perquè ja ens anàvem apretant i feia menys fred, i perquè ja veies moviment i que faltava molt poc. Tot i això, meditaré si demà torno a fer cua o no. Avui arribo tard a Madrid, just pel concert, així que em limitaré a agafar un lloc pel mig de la pista a pensar què fer l'endemà.
Un cop a dins, vaig poder posar-me a la zona on estaria el Martin, i a tercera fila. Vaig dubtar si posar-me a la pasarel·la, però sempre s'hi posen poc, així que vaig escollir veure millor tot l'escenari. Ma mare va arribar cap a les 19.30h i ja començàvem a estar apretats per la zona davantera. Tot i això, la gent, al veure passar una dona de quasi 65 anys, s'apartaven.
Llavors vaig sortir jo per anar al wc i per comprar aigua per ma mare i la tornada va ser un infern. Entre insults, mirades assassines, cops i mentides ("yo te dejo pasar, pero no me hagas daño!". A veure maca, si ets tu la que està fent contorsionisme per no deixar-me passar. Si fins i tot t'ho deia un noi del costat que jo ni coneixia!). Ah! I el millor un tio de metre i mig, petat de gimnàs i amb un excés de raigs UVA dient-me que hagués arribat abans... T'estic explicant perquè que ma mare està 3 metres davant teu, que m'està saludant amb la mà, que li porto aigua, tens algun problema de neurones, oi? Al final, cridant, i després de donar-me diversos cops fent-se l'innocent, em va dir que passés, però no per allà. Així que vaig fer dos passos a la dreta, i vaig aconseguir arribar on estava al principi. (Al final del concert el vaig tornar a veure al wc i no vaig poder mirar-lo i descollonar-me de riure...)
Un cop allà ja no ens vam moure en tot el concert. Això sí, mentre jo intentava tornar, ma mare, per suposat, ja havia fet amistat amb tots els del voltant i l'ambient va ser divertit.
Cap a les 20.15h, van sortir a l'escenari el grup Feathers, un grup format per 4 noies (veu, guitarra, baix i teclats) i un noi (bateria). Els havia escoltat una mica els dies previs i no em desagradaven, tot i que en directe no em van convèncer. Tampoc és que hi posés molta atenció. Encara tinc dues oportunitats més per a veure'ls, així en podré tenir una opinió més formada.
Uns minuts després de les 21.30h ja van sortir Depeche Mode a l'escenari i el públic va embogir totalment. La veritat és que la gent del meu voltant estava molt animada i va ser molt divertit. Sempre cantant, cridant i animant. Algun cop per aquí, per allà, però d'aquells que veus que és perquè canten i no s'adonen de res.
A dalt de l'escenari ja hi eren tots: el Dave amb una americana que li va durar mitja cançó i una armilla. El Martin vestit de platejat i amb una mena de flecos que li penjaven cintura avall, però només per la part de darrere. El Fletch vestit de negre i amb ulleres de sol (el tenia molt lluny, però em vaig divertir bastant mirant-lo, és un espectacle). I el Peter, darrer els teclats excepte en una cançó que va tocar el baix, i el Christian, com sempre, donant-ho tot amb la bateria.
Pel que fa a l'escenari, em va agradar. Una pantalla a cada costat, sobretot perquè els que estan molt lluny puguin veure detalls dels grup. I una pantalla darrere de la banda, per tal de projectar-hi videos i imatges del directe (aquí vaig trobar que en posaven poques del públic. Sempre està bé, veure la gentada que hi ha, i que algú s'hi reconeixi).
Van començar amb les dues primeres cançons del Delta Machine, que per a mi no són sant de la meva devoció, però que serveixen perfectament per entrar en calor. Després ja van oferir-nos Walking in my shoes i ens vam deixar anar del tot. El setlist va ser el següent:
- Welcome to My World
- Angel
- Walking in My Shoes
- Precious
- Black Celebration
- Should Be Higher
- Policy of Truth
- Slow
- But Not Tonight
- Heaven
- Behind the Wheel
- A Pain That I'm Used To
- A Question of Time
- Enjoy the Silence
- Personal Jesus
- Shake the Disease
- Halo
- Just Can't Get Enough
- I Feel You
- Never Let Me Down Again
Mirareu el setlist i pensareu. Van tocar But not Tonight, què bé! Quina sort! I sí, però no, perquè va ser una de les cançons que va cantar el Martin, per tant, en una versió semi-acústica i molt lenta. És maca perquè és una cançó maca i perquè el Martin canta molt bé, però perd una mica l'essència del que és i del que per a mi representa, que és una cançó per a saltar i cridar com a bojos.
El Martin també va cantar Slow i Shake the Disease. Aquesta segona, després de la típica pausa. Així que l'encore va constar de 5 cançons. Aquí els meus ronyons començaven a queixar-se de manera ostensible, però amb Just Can't Get Enough, sempre se m'acaben passant els mals i animant-me, passi el que passi. És un tema que jo definiria com a naïv, molt innocent i, en la seva innocència, és alegre i divertit.
Pel que fa al Dave, jo el vaig sentir cantar bé. Amb els gestos que sempre acostuma a fer, però movent-se sense parar, animant el públic i involucrant-lo en les cançons de sempre. La gent sempre critica que acabi fent el mateix, però és que suposo que l'originalitat té uns límits, no pots fer centenars de concerts i ser sempre diferents. Si ja els has vist moltes vegades, ja saps que hi ha coses que fa sempre igual, però les has de disfrutar com una costum i també alegrar-te de veure aquells moments diferents i deixar-te sorprendre per ells.
En definitiva, un concert intens d'unes dues hores. Depeche Mode no fa pauses entre cançons per xerrar amb el públic o comentar. Tampoc té sentit quan estàs actuant davant de 15.000 persones. Així que és un no parar de cantar i ballar que et deixen rendit. Sempre es poden trobar a faltar cançons. Amb tants anys i tants bons discs és normal. Però he estat llegint per molts llocs que el Delta Machine és el seu millor disc en 10-15 anys i jo no hi estic gens d'acord. Per a mi és dels més fluixos del disc. Té alguns temes animats i alguns que estan bé, però en conjunt deixa molt a desitjar. Per això m'alegro que només n'hi hagi 5 en el setlist, tot i que també agrairia més valentia a l'hora d'escollir la resta: volem rescatar alguns dels clàssics de fa molts anys!
Pel que fa a ma mare, vaig patir una mica ja a l'encore, perquè la veia cansada (i preocupada perquè al meu nebot havien decidit ingressar-lo a l'hospital, perquè la febre no li baixava de 39 i tenia un gangli molt molt inflamat), però al sortir em va dir que li havia encantat: la gent, l'ambient, la música, les llums, com el Dave no parava de moure's amunt i avall, els temes que coneixia de la meva adolescència... Em deia que si hagués durat gaire més, no hagués pogut amb la seva ànima, però d'aquella durada, l'havia disfrutat molt. Ara va pels llocs ensenyant les fotos i presumint. Això sí, diu que encara li dura el cansament. La veritat és que a mi també...
Després del concert i d'acompanyar a ma mare a casa (vam agafar un taxi que ens va fer una ruta turística pel Polvorí, ves a saber perquè, però no ens vam queixar ja que ens pensàvem que ens anava a robar), vaig anar una estona a l'Apolo, a l'aftershow party. Al principi estava una mica buit, però es va anar omplint bastant i, tenint en compte que era dimecres, hi havia bastanta gent.
La majoria de la gent va anar a una altra festa que feien al Poble Espanyol, on pel que he llegit, han dit que va estar molt bé també (difícil que una festa amb música de Depeche Mode sigui avorrida), però també van dir (com a algo positiu, cosa que no entenc), que hi va arribar a haver-hi dues hores de cua per entrar. Sort que no hi vaig anar, perquè em fan fer més hores de cua i potser arribo a matar a algú.
Cap a les 3h ja no podia amb la meva ànima i vaig marxar cap a casa. Em vaig fer la rica i vaig agafar un taxi. Aquesta vegada em va tocar un conductor molt amable i em va entretenir i distreure fins arribar a casa. L'endemà, per sort, tenia festa, així que tenia pensat descansar molt. Tot i això, cap a les 8h ja estava llevada per anar a veure el meu nebot, amb el cual vam estar tot el matí xerrant, passejant pel passadís de l'hospital, pintant... Sort que estava tranquil perquè jo tenia molta son. Avui ja més recuperada, però espero poder dormir al tren per acabar d'agafar forces.
Entrades
2 comentaris:
Bé, has descrit molts dels motius pels que no vaig a un concert de grans dimensions. El mal rotllo, esta gaire bé, garantit. Veig que tu encara toleres coses, que jo no puc tolerar. Els començaments d'aquests concerts són infernals. La botant i cridant de tal manera que ni deixen sentir la cançó ni la deixen veure, i tot rebent empentes i cops. Insuportable.
Sobre el grup. Que en Dave sempre fa el mateix? Evidentment. Cadascú és com és. Mentre senti el que fa, quin problema? En Marftin, doncs suposo que com sempre. Amb mes protagonisme del que voldria. I l'Andy? Em pot dir que fa exactament l'Andy? Respecte al Peter, no tinc opinió, i sobre el bateria, doncs mira, és un dels motius pels que em sap greu no anar als concerts. És un espectacle, i ho fa molt bé. Per mi, és més important que l'Andy.
Un altre dels motius que em fa no tenir ganes d'anar als seus concerts, és la falta de respecte de Depeche Mode, al seu passat i al passat de tots aquells que em crescut amb ells i que els hme fet grans. Ja se que són moltes cançons les que ténen, però tot esta masa concentrat en l'època post-101.
“Leave in silence”, “everything counts”, “people are people”, “master and servant”, “blaphemous rumours” o “Strangelove” haurien de ser innegociables. Una sorpresa agradable és veure que toquen “Shake the disease”. També es cert que “Walking in my shoes”, “Policy of thuth”, “Behind the wheel”, “A question of time”, “Enjoy the silence”, “personal Jesus” i “Never let me down again”, també són innegociables. La que penso que desentona totalment, es “Just can't get enough”. És una magnífica cançó, però potser no cal rescatar-la. Sobre “but not tonight”, també es magnífica, però deixant aparcades tantes joies, potser no calia tampoc. És la meva opinió.
Crec que ha estat tot un encert dur a la teva mare al concert. Potser un concert amb mes espai vital però l'important es que n'hagi gaudit.
Ostres, quina mala estona passaríeu amb el taxi, no? Sort que no va passar res.
Espero que lo del teu nebot, no sigui res. Jo ho vaig passar amb la meva petita i es molt engoixant.
Salutacions.
Mira, al concert del dissabte vaig viure l'agobio que expliques aquí. Per a mi va ser excessiu i llavors vaig entendre al que et referies.
Els nois que teníem davant divertits, animats i cap problema. Però al darrere una noia que va decidir que no podia parlar amb el meu amic perquè llavors li tapava una part de l'escenari (i això que estaven tocant els teloners encara). També va decidir que durant les 2 hores prèvies a DM em tocaria amb les seves... a la meva esquena. Constantment i fent pressió, cosa per la qual només podia pensar en matar-la. I, després, el noi del costat esquerra ens va demanar que no ballessim tant. Perdó??? Ok, estem com a sardines, però si et poses al mig, ja saps què hi haurà. Si no vols que et toquin pots anar al darrere de tot o comprar una entrada de grada.
Tot plegat em va agobiar una mica perquè estàvem excessivament apretats i la gent, amb tantes hores d'espera estava una mica nerviosa. I vaig trobar a faltar els concerts de Bikini o similars, on si trepitges algú i et disculpes, s'acaba la discussió. On si has d'anar al wc pots sortir sense problemes...
I sí, tots els que coneixem els discs antics, o els que els heu viscut en primera persona en aquella època, sempre trobem a faltar més referències al passat, no val només posar Just Can't Get Enough...
Tot i això, igualment m'ho vaig passar molt bé. Quan tingui temps penjo les cròniques de tot plegat.
Ah! I el meu nebot ja en plena forma. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada